Mege, reformiste, escritor, visionari.

És desconeix el seu lloc de naiximent, encara que tradicionalment s'ha acceptat Valéncia, ciutat a la que l'uniren sempre moltes llaços.

En 1260 estudià en Montpelier, a on és graduà com a mestre en medicina.

Renuncià a la seua carrera eclesiàstica, puix hi havia aprés órdens menors, i en la seua joventut és casà en Agnes Blasi de Montpelier, en la que tingué una filla, Maria, la qual vixqué en Valéncia i fon monja dominica, en un convent dominic de Valéncia.

Al residir Vilanova en Valéncia, poblada en eixos moments per una numerosa població musulmana, arribà a dominar la llengua aràbiga, lo que l'ajudà a llegir llibres de medicina escrits en esta llengua.

Entre els anys 1281 i 1285, en el convent dominic de Barcelona i baix la tutela de Ramon Martí, estudià hebreu, La Sagrada Escritura, cultura rabínica i talmúdica.

També en l'any 1281, lo rei aragonés Pere el Gran li nomenà mege real, càrrec que posteriorment també mantingué en Alfons el Lliberal i en Jaume II.

Entre els anys 1286 i 1289, vixquí en Valéncia. Després s'establí durant deu anys en Montpelier en l'ànim d'ensenyar medicina. Fon llavors quan compongué els opúsculs llatins inspirats en Joaquim de Fiore, orientats d'un costat cap a la pròxima vinguda de l'anticrist, i per un atre costat cap a la reforma de l'iglésia, segons els ideals dels fraticelos i beguinos.

En 1299, lo rei Jaume II li envià a París, prop del rei Felip IV de França, en una missió diplomàtica; la defensa dels drets de possessió de la Corona d'Aragó sobre el Vall d'Arán, lo qual aprofità per a divulgar les seues idees sobre l'anticrist entre els teòlecs de la Sorbona a través del seu, 'Tractatus de tempore adventus Antichristi', provocant l'indignació de dits teòlecs. Fon empresonat pero conseguí ràpidament la seua llibertat. Sis mesos després tingué que retractar-se de lo dit abans del bisbe de París i la facultat de teologia.

Entre els anys 1297 i 1301 els pensaments de Vilanova eren totalment catastrològics.

En 1302 es cridat de nou com a mege, per Jaume II.

En 1304 mor el Papa Benet XI i Vilanova és empresonat. Darrere de ser posat en llibertat, es refugia en la cort de Frederic III de Sicília.

En 1305 torna a la cort de Jaume II, i llig davant del mateix el seu, 'Confessió de Barcelona', síntesis del seu profetisme escatològic.

En 1309, en Avinyó, abans el seu amic el Papa Clement V, defengué els "espirituals".

Jaume II, al qual li dedica l'obra, 'Raonament d'Avinyó' (1310), constata que eixe text no coincidix en l'original, li retira la seua confiança i Vilanova se va a Sicília i després a Gènova, a on morí.

Vilanova propugnà que la medicina no consistia en l'aplicació automàtica de remeis, sino que partint del coneiximent dels elements constitutius tant de la salut com de la malaltia, en la conseqüència de que la medicina devia consistir en restablir l'equilibri de tals elements.

Fon un mege excelent, raó per la qual és toleraren les seues visions delirants.

Obra;

70 Obres de caràcter mèdic escrites en llatí.
Un bon número d'escrits religiosos en llatí i valencià.
L'inquisició feu desaparéixer gran número de les seues obres en l'any 1316.
Tractatus de tempore adventus Antichristi
De Sigilis. De l'època en que indignà a la Sorbona. (1299)
De mysterio Cymbalorum Eclesiae. Dedicat al Papa. (1301)
Philosophia catholica et divina. (1302)
Regiment de Sanitat. Dedicat a Jaume II. (1302)
Allocutio Christiani. Dedicat a Frederic III de Sicilia. (1304)
Confessió de Barcelona. (1305)
Informatio Beguinorum Sive Lectio Narbonae. (1305-1311) (Valencià)
Epistola Ad Gerentes Zonam Pelicaem. (1305-1311)
Alia Informatio Beguinorum (1305-1311) (Valencià)
Expositio Super Apocalypsi. (1306)
Informació Espiritual. Dirigit al rei Frederic. (1310)
Raonament d'Avinyó. Dirigit a Jaume II, per a disculpar-se abans d'ell. (1310) (Valencià)
Lliçó de Narbona. (Valencià)