Escritor valencià. noveliste, ensagiste i el crític lliterari valencià, alacantí i espanyol més important del seu temps.

Màxim representant de la Generació del 98, apelatiu en el que el propi Azorín, batejà ad este grup d'intelectuals, en el qual se li conec en l'actualitat.

La seua família fon tradicional, burguesa i acomodada. Son pare era de Yecla. Milità en el partit conservador, fon alcalde i diputat. Eixercí d'advocat en Monover i posseïa una important facenda. Sa mare naixqué en Petrer.

Azorín fon el major de nou germans. Estudià bachillerat intern durant huit anys en el colege dels Escolapis de Yecla, etapa que reflectix en les seues dos primeres noveles, de fort contingut autobiogràfic.

Entre 1888 i 1896, cursà dret en Valéncia, a on s'interessà pel Krausisme i l'anarquisme i s'entregà a febrils llectures lliteràries i polítiques. S'inicia periodísticament. Usa els seudònims de Fra José, en L'Educació Catòlica de Petrer. Juan de Lis en El Defensor de Yecla, etc. Escriu també en El Eco de Monover, El Mercantil Valenciano i inclús en El Pueblo, diari de Vicent Blasco Ibañez. Casi sempre fa critica teatral d'obres de fort contingut social. Elogia les obres d'Angel Guimerá i Benet Pérez Galdós o el Juan José de Joaquin Dicenta, i ya reflectix les seues inclinacions anarquistes. Traduïx el drama, La intrusa, de Maurice Maeterlink, la conferencia del francés, A. Hamon De la pàtria o Les presons del príncip Kropotki.

Li agraden les tertúlies, el periodisme, el teatre, la lliteratura i els bous.

El 25 de novembre de 1896, arriba a Madrit per a seguir els seus estudis, s'inicià en mig de grans privacions en el periodisme republicà. El Païs, d'a on li tiren, i El Progreso, diari d'Alexandre Lerroux, rebent a soles el recolzament de Leopolt Alas en u dels seus Paliques, i feu de crític i traductor.

Utilisa els seudònims de Cándido, en honor a Voltarire. Ahrimán, el deu persa de la destrucció. Charivari i Este, entre uns atres.

Poc a poc, el seu nom apareix en revistes i diaris cada volta més importants: Revista Nueva, Juventud, Arte Joven, El Globo, Alma Española, España, El Imparcial, ABC. al mateix temps va publicant follets i llibres.

En 1904, comença a utilisar el seu definitiu seudònim, Azorín.

1905, A partir d'est any, Azorín i la seua lliteratura son de tall conservaduriste. comença a colaborar en ABC i participa activament en la vida política. Antoni Maura, i sobre tot el ministre La Cierva, és convertixen en els seus màxims valedors.

Entre 1907 i 1919 fon cinc voltes diputat.

1917 i 1919 Fon dos breus temporades subsecretari d'Instrucció pública.

Viajà incansablement per Espanya i afondà en la llectura dels clàssics del Sigle d'Or.

La dictadura militar de Primo de Rivera, gelà l'activitat pública d'Azorín, qui es negà a acceptar càrrecs polítics de mans del dictador.

Residí en França en la seua dòna, Julia Guinda Urzaqui, durant la Guerra Civil, en passaport diplomàtic.

En 1924 és triat membre de la Real Acadèmia Espanyola. En els seus darrers anys cultivà assíduament la crítica cinematogràfica.

Obra

Escrigué ensajos i noveles. També escrigué algunes obres teatrals, experimentals i d'escàs èxit.

Com ensagiste dedicà especial atenció a dos temes: el paisage espanyol i l'interpretació impressioniste de les obres lliteràries clàssiques.

1895 Publica dos ensajos, Anarquistas literarias i Notas sociales, en les que presenta al públic les principals teories anarquistes.
1905 Ruta de don Quijote
1913 Clásicos y modernos
1914 Los valores literarios
1914 La Andalucía Trágica
1915 Al margen de los clásicos

Les noveles d'Azorín es poden dividir en quatre etapes:

La primera etapa mostra predomini dels elements autobiogràfics i d'impressions suscitades pel paisage. El protagoniste és Antoni Azorín (del qual prendrà el seu seudònim), personage de ficció que és convertix en la consciència del seu creador. Estes noveles són un pretext per a desenrollar les experiències vitals i culturals de l'autor.

1902 La voluntad
1903 Antonio Azorín
1904 Las confesiones de un pequeño filósofo

En la segon etapa, Azorín abandona els elements autobiogràfics, si be continua reflectint les seus propies inquietuts en els personages: la fatalitat, l'obsessió pel temps, el destí, etc.

1922 Don Juan. Basada en la conversió cristiana del mit.
1925 Doña Inés

La tercera etapa estigué marcada pel vanguardisme i pel drama personal i cosmològic inspirat en el gran poeta austro-alemà Rainer Maria Rilke.

1928 Félix Vargas
1929 Superrealismo
1939 Pueblo

En la quarta etapa, darrere d'un periodo de relatiu silenci fondament marcat per la disputa civil, Azorín torna a la narrativa.

1941 El escritor
1943 María Fontán 1944 La isla sín aurora

Azorín sempre sentí gran afició pel teatre, no obstant, les seues obres no gojaren del favor popular.

1926 Old Spain
1927 Brandy, mucho brandy
1927 Comedia del arte
La trilogia, Lo invisible, vinculada a l'estètica de l'Expressionisme, de la que formen part;
La arañita en el espejo
El segador
Doctor Death, de 3 a 5. Considerada per alguns crítics com la seua millor producció dramàtica.