En 1883 colabora en Lo Rat Penat en el seu almanac en una narració en valencià, La torre de Boatella, i en 1884, lo fa en la narració, Fatimah, 1884.

El noveliste cosmopolita. A la edat de setze anys, és matricula en la Facultat de Dret en l'universitat de Valéncia, en la qual es llicencià en dret en 1888.

S'inicià com a periodiste en les pàgines d'una publicació antimonàrquica "La Bandera Federal", semanari distribuït debades en la Nació Valenciana i fundat pel propi Blasco en 1889, quan contava vintidós anys. Es tractava d'una publicació del republicanisme federal més radicalisat.

En 1890 viaja a París, ficant-se en contacte en la narrativa francesa del naturalisme.

Darrerament, el 12 de novembre de 1894, fundà el diari, 'El Pueblo', "diari republicà del matí . Allí, durant anys, publicà cents d'artículs, utilisant este diari a sovint com a plataforma per a les seues ideologies polítiques. Per una atra banda, la censura de la Restauració, seqüestrà el periòdic i li dugué a comparéixer en successius consells de guerra. U d'ells li dugué a la presó de Sant Gregori, vell convent del centre de Valéncia.

La seua etapa més valenciana, 1894-1898, fon la més rica en artículs i la més compromesa. Dedica llavors tota la seua energia, que era molta, al republicanisme federal revolucionari. Arribà a crear el seu propi partit. Partit d'Unió Republicana autonomiste, i que perdurà fins a la guerra civil. La corrent nomenada, "Blasquisme", fon el sector més viu del republicanisme valencià de l'època.

En 1896, fon arrestat per les seues activitats polítiques i condenat a dos anys de treballs forçats.

Últimament, entre 1898-1907, fon diputat en les Corts en el Parlament Espanyol, pel Patit Republicà.

El seu prestigi com orador, més mitiner que parlamentari, fon creixent, aixina com la seua fama d'escritor i periodiste.

En 1910, abandona Espanya i confessa, "Yo mai he segut un polític a l'us. Yo he segut un agitador, un romàntic, i ho seguiré sent ".

A final d'octubre de 1919 s'embarca rumbo a Nova York, en companyia d'Elena Ortúzar, gran dama chilena i la seua amant de molts anys, i comença una exitosa gira. La fogositat expressiva de Blasco convenç al públic. Recorregué triumfant tot el país, com no l'havia fet mai cap escritor valencià, espanyol o europeu.

En Los Ángeles tractà en els directius de la MGM proyectes per al cine. El primer fon la superproducció, Els quatre ginets de l'Apiocalisis, en Rodolf Valentino com protagoniste. Després vingueren més películes, sempre melodramàtiques, com era el gust popular de l'època, cap destacar, Sanc i arena, en Rodolf Valentino, o Entre Tarongers, en Greta Garbo.

Des d'Estats Units, fiu una visita a Mèxic, a on conegué be al president Venustiano Carranza i els conflictes i misèries dels anys de la revolució, d'açò resultaria una serie d'artículs per al New York Times, i un llibre titulat, El militarisme mexicà, que feu mout poca gràcia als aludits.

De tornada a casa li obsequiaren en una semana d'homenages, en la qual, l'alcalde de Valéncia, en una proclama dia, "Torna com un héroe de l'antiguetat aclamat per tots els pobles, investit en els trofeus de la més fulminant victòria que lo món ha dispensat a un lliterat valencià”.

A pesar d'estar present en la nomenada, Generació del 98, mai estigué inclòs en ella.

Després de passar per Cuba, en més convits i homenages, Blasco Ibañez tornà a França, a Niza, en l'estiu de 1920.

En 1924., un grup d'exiliats de Primo de Rivera lo convenceren de que era necessari intervindre en la paraula i en la ploma. Publicà el panflet, Una nació seqüestrada, que fon distribuït clandestinament per tota Espanya. A causa d'allò, hagueren campanyes de difamació contra Ell en la prensa espanyola, ademés d'algunes mides de persecució oficial; la policia regirà el seu domicili familiar en Valéncia, detingueren al seu fill Sigfrit, decretaren el seqüestre dels seus bens i la desaparició de tot signe públic en el nom del noveliste.

Poc després moria la seua dòna, i tampoc acodí al funeral. Feya anys que no mantenia cap tipo de relació en ella, degut a que en un principi vixqué continues aventures i després mantingué una oberta relació en Elena Ortúzar.

Més tart en el follet, lo que serà la República Espanyola, una espècie de testament ideològic, tancà definitivament el seu cicle dedicat a la política.

A finals de 1927 passà uns dies en París, per a participar en un homenage a Victor Hugo (“Yo declare que sent per ell una adoració casi mística”, afirmà).

En Fontana Rosa, el nom de la seua finca en Menton-Garavan, prop de Montecarlo, Blasco trobà per fi el lloc perfecte per a instalar-se definitivament, era una vila enorme, a més comprà la casa veïna, amplià el parc, construí una biblioteca, un pabelló com cine privat, cases per als jardiners, un enorme jardí en rosers i tarongers que li enviaven des de Valéncia, els taulells per a recobrir bancs i columnes eren de Manises, les pèrgoles, les basses i les peixeres, l'hivernàcul, era com si haguera volgut reproduir una part de la seua Valéncia natal. Allí passà els anys que li quedaven de vida passejant pel jardí i escrivint moltes hores al dia. La seua salut no era bona, era diabètic, i perdia progressivament el seu vigor  i la seua vista. Poc a poc deixà d'escriure personalment i dictava cartes i texts ad un secretari, fet que també és reflectia, en la major correcció de les darreres noveles.

Imaginà dos proyectes fantàstics; una Acadèmia de la Novela, que pensà dotar en dos millons de pessetes de l'época, una cantitat impressionant, és a dir, un jurat  permanent i ben remunerat que otorgaria cada any un, Premi Blasco Ibáñez. I segon, la cessió de Fontana Rosa i del parc com una espècie de residencia de vacacions per a escritors vells o pobres, el 'Jardí dels Novelistes'.

Organisà manifestacions polítiques, com les que realisà en contra dels governs de Sagasta i Cánovas i de la guerra cubana.

Fon el noveliste més popular i exitós, comercialment parlant, de la seua época. En freqüència, els crítics lliteraris han nomenat a Blasco Ibañez, «el Zola espanyol» per les tendències naturalistes de les seues obres de la seua primera época, conseqüència del seu viage a París en 1890.

En la Nació Valenciana, creà varies editorials, com Sempere o Prometeo, a través de les quals fiu una important tasca de divulgació cultural entre el poble valencià.

Colaborà en més de cent periòdics.

Debilitat i malalt, soportà la vida social que en la Costa Blau o París, l'imponia Elena Ortúzar, en quin per fi, ya viudo, es pogué casar.

Morí, després d'un deliri en el qual digué estes paraules: "¡Es Victor Hugo! Que passe, que passe. El meu jardí…,el meu jardí…"

Proclamada la República, la Marina espanyola portà el seu cadàver al Grao Valencià, en octubre de 1933, en un blindat de guerra, que escoltaren des de França dos destructors.

Una multitut mai reunida en Valéncia tardà quatre hores en recórrer els quatre quilómetros del port al cementeri civil. "Vullc que el meu cos és confonga en esta terra de Valéncia, que és l'amor del meus amors".

Obra.:

Les seues noveles, que contenen descripcions vives i realistes de la vida en la seua Valéncia natal, adquiriren una fama sense igual, tant dins com a fora de Valéncia i Espanya.

Cap atre noveliste del seu temps, i potser de tots els temps, ha retratat als obrers com autèntics personages de novela, i cap condena més ferma que la seua contra l'explotació del proletariat pel capitalisme.

El últim esforç (1883), (Escrit en valencià) Estigué inèdit fins a 1967
Fantasies, llegendes i tradicions (1887) Temàtica històrica
L'aranya negra (1892) Anticlerical
¡Vixca la República! (1892)
Història de la Revolució espanyola en el sigle XIX (1893) De caràcter panfletari
Arròs i tartana (1894) D'influència Naturiste
Contes valencians (1896)
En el país de l'art (1896)
Flor de Maig (1896)
La barraca (1898). Denunciava l'injustícia social en la Valéncia llauradora.
Entre tarongers (1900)
La condenada (1900)
Canyes i Fanc (1902)
La catedral (1903)
L'intrús (1904)
La bodega (1905)
L'horda (1905) Crítica social
Sanc i arena (1908)
Els morts manen (1908)
Lluna Benamor (1909)
Orient (1910)
L'Argentina i les seues grandees (1910)
Els quatre ginets de l'Apocalipsis (1916) S'ocupa de diversos temes filosòfics i culturals i a partir d'ella s'han realisat varies películes molt conegudes. Podria considerar-se com el primer Best-Seller de l'història
Els enemics de la dòna (1919)
El paraís de les dònes (1922)
Espanya en honra (1923) (Condena la Monarquia d'Alfonso XIII)
El papa del mar (1925)
La tornada al món d'un noveliste (1925)
Als peus de Venus, (1926)
En busca del Gran Khan (1928)

Mare Nostrum
El militarisme mexicà
El cavaller de la verge
Fantasma de les ales d'or
La bonica nueta
La Terra de Tots
Els argonautes
Noveles de la costa blava
Sónica la cortesana
Vistes suramericanes
Voluntat de viure