En 1883 colabora en Lo Rat Penat en el seu
almanac en una narració en valencià, La torre de Boatella, i en
1884, lo fa en la narració, Fatimah, 1884.
El noveliste cosmopolita. A la edat de setze
anys, és matricula en la Facultat de Dret en l'universitat de
Valéncia, en la qual es llicencià en dret en 1888.
S'inicià com a periodiste en les pàgines
d'una publicació antimonàrquica "La Bandera Federal", semanari
distribuït debades en la Nació Valenciana i fundat pel propi
Blasco en 1889, quan contava vintidós anys. Es tractava d'una
publicació del republicanisme federal més radicalisat.
En 1890 viaja a París, ficant-se en contacte
en la narrativa francesa del naturalisme.
Darrerament, el 12 de novembre de 1894, fundà
el diari, 'El Pueblo', "diari republicà del matí . Allí, durant
anys, publicà cents d'artículs, utilisant este diari a sovint
com a plataforma per a les seues ideologies polítiques. Per una
atra banda, la censura de la Restauració, seqüestrà el periòdic
i li dugué a comparéixer en successius consells de guerra. U
d'ells li dugué a la presó de Sant Gregori, vell convent del
centre de Valéncia.
La seua etapa més valenciana, 1894-1898, fon
la més rica en artículs i la més compromesa. Dedica llavors tota
la seua energia, que era molta, al republicanisme federal
revolucionari. Arribà a crear el seu propi partit. Partit d'Unió
Republicana autonomiste, i que perdurà fins a la guerra civil.
La corrent nomenada, "Blasquisme", fon el sector més viu del
republicanisme valencià de l'època.
En 1896, fon arrestat per les seues
activitats polítiques i condenat a dos anys de treballs forçats.
Últimament, entre 1898-1907, fon diputat en
les Corts en el Parlament Espanyol, pel Patit Republicà.
El seu prestigi com orador, més mitiner que
parlamentari, fon creixent, aixina com la seua fama d'escritor i
periodiste.
En 1910, abandona Espanya i confessa, "Yo mai
he segut un polític a l'us. Yo he segut un agitador, un romàntic,
i ho seguiré sent ".
A final d'octubre de 1919 s'embarca rumbo a
Nova York, en companyia d'Elena Ortúzar, gran dama chilena i la
seua amant de molts anys, i comença una exitosa gira. La
fogositat expressiva de Blasco convenç al públic. Recorregué
triumfant tot el país, com no l'havia fet mai cap escritor
valencià, espanyol o europeu.
En Los Ángeles tractà en els directius de la
MGM proyectes per al cine. El primer fon la superproducció, Els
quatre ginets de l'Apiocalisis, en Rodolf Valentino com
protagoniste. Després vingueren més películes, sempre
melodramàtiques, com era el gust popular de l'època, cap
destacar, Sanc i arena, en Rodolf Valentino, o Entre Tarongers,
en Greta Garbo.
Des d'Estats Units, fiu una visita a Mèxic, a
on conegué be al president Venustiano Carranza i els conflictes
i misèries dels anys de la revolució, d'açò resultaria una serie
d'artículs per al New York Times, i un llibre titulat, El
militarisme mexicà, que feu mout poca gràcia als aludits.
De tornada a casa li obsequiaren en una
semana d'homenages, en la qual, l'alcalde de Valéncia, en una
proclama dia, "Torna com un héroe de l'antiguetat aclamat per
tots els pobles, investit en els trofeus de la més fulminant
victòria que lo món ha dispensat a un lliterat valencià”.
A pesar d'estar present en la nomenada,
Generació del 98, mai estigué inclòs en ella.
Després de passar per Cuba, en més convits i
homenages, Blasco Ibañez tornà a França, a Niza, en l'estiu de
1920.
En 1924., un grup d'exiliats de Primo de
Rivera lo convenceren de que era necessari intervindre en la
paraula i en la ploma. Publicà el panflet, Una nació seqüestrada,
que fon distribuït clandestinament per tota Espanya. A causa
d'allò, hagueren campanyes de difamació contra Ell en la prensa
espanyola, ademés d'algunes mides de persecució oficial; la
policia regirà el seu domicili familiar en Valéncia, detingueren
al seu fill Sigfrit, decretaren el seqüestre dels seus bens i la
desaparició de tot signe públic en el nom del noveliste.
Poc després moria la seua dòna, i tampoc
acodí al funeral. Feya anys que no mantenia cap tipo de relació
en ella, degut a que en un principi vixqué continues aventures i
després mantingué una oberta relació en Elena Ortúzar.
Més tart en el follet, lo que serà la
República Espanyola, una espècie de testament ideològic, tancà
definitivament el seu cicle dedicat a la política.
A finals de 1927 passà uns dies en París, per
a participar en un homenage a Victor Hugo (“Yo declare que sent
per ell una adoració casi mística”, afirmà).
En Fontana Rosa, el nom de la seua finca en
Menton-Garavan, prop de Montecarlo, Blasco trobà per fi el lloc
perfecte per a instalar-se definitivament, era una vila enorme,
a més comprà la casa veïna, amplià el parc, construí una
biblioteca, un pabelló com cine privat, cases per als jardiners,
un enorme jardí en rosers i tarongers que li enviaven des de
Valéncia, els taulells per a recobrir bancs i columnes eren de
Manises, les pèrgoles, les basses i les peixeres, l'hivernàcul,
era com si haguera volgut reproduir una part de la seua Valéncia
natal. Allí passà els anys que li quedaven de vida passejant pel
jardí i escrivint moltes hores al dia. La seua salut no era
bona, era diabètic, i perdia progressivament el seu vigor i la
seua vista. Poc a poc deixà d'escriure personalment i dictava
cartes i texts ad un secretari, fet que també és reflectia, en
la major correcció de les darreres noveles.
Imaginà dos proyectes fantàstics; una
Acadèmia de la Novela, que pensà dotar en dos millons de
pessetes de l'época, una cantitat impressionant, és a dir, un
jurat permanent i ben remunerat que otorgaria cada any un,
Premi Blasco Ibáñez. I segon, la cessió de Fontana Rosa i del
parc com una espècie de residencia de vacacions per a escritors
vells o pobres, el 'Jardí dels Novelistes'.
Organisà manifestacions polítiques, com les
que realisà en contra dels governs de Sagasta i Cánovas i de la
guerra cubana.
Fon el noveliste més popular i exitós,
comercialment parlant, de la seua época. En freqüència, els
crítics lliteraris han nomenat a Blasco Ibañez, «el Zola
espanyol» per les tendències naturalistes de les seues obres de
la seua primera época, conseqüència del seu viage a París en
1890.
En la Nació Valenciana, creà varies
editorials, com Sempere o Prometeo, a través de les quals fiu
una important tasca de divulgació cultural entre el poble
valencià.
Colaborà en més de cent periòdics.
Debilitat i malalt, soportà la vida social
que en la Costa Blau o París, l'imponia Elena Ortúzar, en quin
per fi, ya viudo, es pogué casar.
Morí, després d'un deliri en el qual digué
estes paraules: "¡Es Victor Hugo! Que passe, que passe. El meu
jardí…,el meu jardí…"
Proclamada la República, la Marina espanyola
portà el seu cadàver al Grao Valencià, en octubre de 1933, en un
blindat de guerra, que escoltaren des de França dos destructors.
Una multitut mai reunida en Valéncia tardà
quatre hores en recórrer els quatre quilómetros del port al
cementeri civil. "Vullc que el meu cos és confonga en esta terra
de Valéncia, que és l'amor del meus amors".
Obra.:
Les seues noveles, que contenen descripcions
vives i realistes de la vida en la seua Valéncia natal,
adquiriren una fama sense igual, tant dins com a fora de
Valéncia i Espanya.
Cap atre noveliste del seu temps, i potser de
tots els temps, ha retratat als obrers com autèntics personages
de novela, i cap condena més ferma que la seua contra
l'explotació del proletariat pel capitalisme.
El últim esforç (1883), (Escrit en valencià) Estigué inèdit fins
a 1967
Fantasies, llegendes i tradicions (1887) Temàtica històrica
L'aranya negra (1892) Anticlerical
¡Vixca la República! (1892)
Història de la Revolució espanyola en el sigle XIX (1893) De
caràcter panfletari
Arròs i tartana (1894) D'influència Naturiste
Contes valencians (1896)
En el país de l'art (1896)
Flor de Maig (1896)
La barraca (1898). Denunciava l'injustícia social en la Valéncia
llauradora.
Entre tarongers (1900)
La condenada (1900)
Canyes i Fanc (1902)
La catedral (1903)
L'intrús (1904)
La bodega (1905)
L'horda (1905) Crítica social
Sanc i arena (1908)
Els morts manen (1908)
Lluna Benamor (1909)
Orient (1910)
L'Argentina i les seues grandees (1910)
Els quatre ginets de l'Apocalipsis (1916) S'ocupa de diversos
temes filosòfics i culturals i a partir d'ella s'han realisat
varies películes molt conegudes. Podria considerar-se com el
primer Best-Seller de l'història
Els enemics de la dòna (1919)
El paraís de les dònes (1922)
Espanya en honra (1923) (Condena la Monarquia d'Alfonso XIII)
El papa del mar (1925)
La tornada al món d'un noveliste (1925)
Als peus de Venus, (1926)
En busca del Gran Khan (1928)
Mare Nostrum
El militarisme mexicà
El cavaller de la verge
Fantasma de les ales d'or
La bonica nueta
La Terra de Tots
Els argonautes
Noveles de la costa blava
Sónica la cortesana
Vistes suramericanes
Voluntat de viure |