Vivar es una chicoteta aldea situada a 7
quilómetros de la ciutat de Burgos, fronterera llavors en lo regne
de Navarra.
Pel seu pare, Diego Lainez, pertanyia a la noblea
infançona; per la seua mare, filla del magnat Rodrigo Àlvarez,
descendent per llínea paterna de Laín Calvo, u dels dos Juges de
Castella, a l'alta noblea. Orfe en 1058, s'educà en el palau real
junt a l'infant Sancho. Estudià lletres i lleis, segurament en el
monasteri de Sant Pere de Cardeña.
En la mort de Ferran I (27 decembre 1906), pare
de Sancho, este és proclamà rei, Sancho II, i una vegada pressa
possessió del regne de Castella, armà cavaller (1060) i nomenà
alferes real al Cid.
El Cid venç al navarro Jimeno Garcés en duel
judicial. Gràcies ad esta victòria rep el sobrenom de 'Campeador' (Campi
doctor). El terme "Cid" se l'aplicaren els musulmans i equival a «senyor»
i deriva de la transcripció de l'aràbic 'sayyid', que significa amo
o senyor.
Braç dret del rei Sancho II. Participà en el sometiment del regne
taifa Saragossà (1067), en les batalles de Llantada (1068) i
Golpejera (1070). El seu senyor morí en la rodada de Zamora (1072).
En l'iglésia de Santa Gadea de Burgos, prengué
jurament a Alfons VI per a poder ser reconegut com a rei. Una vegada
fet açò és feu el seu vassall. És casà en la neboda del rei, Jimena
Díaz, filla del comte d'Oviedo el 19 de Juliol de 1074. La mort de
Sancho II arruïnà la posició del Cid en la cort.
(1080). Estant en Sevilla cobrant les pariages a
al-Mu'tamid per al rei de Castella, derrotà al rei granadi Abd Alláh,
García Ordóñez i uns atres castellans, els apresonà en Cabra. Els
concedí la llibertat als tres dies, pero en avant contà en una
declarada enemistat del favorit.
A conseqüència d'una atrevida cavalcada per
terres toledanes en resposta ad un atac musulmà a Gormaz, Alfons VI
li declarà incorregut en l'ira regia, sanció que duya al desterro
(1081).
En el seu primer desterro, deixa a la seua dòna i
als seus fills en Cardeña. Busca un nou senyor. És rebujat en
Barcelona, pero no en Saragossa, a on se fica al servici d'al-Mu'tamin.
Defenent-lo derrota al germà d'est, al-háyib Mundir, rei de Lleida,
i a son aliat Berenguer II de Barcelona en Almenar, a 20 Km. de
Lleida, apresonant al mateix.
Al socórrer a Alfons VI en Rueda (1083), el rei,
segons el Fur, li tornà el favor regi i retorna a Castella, pero
decidix tornar al servici d'al-Mu'tamin i en Morella venç a Sancho
Ramírez d'Aragó i a Mundir (1084). Poc després, Alfons VI jura
prendre Saragossa, el Cid no combat, puix no desija combatre al seu
senyor. L'arribada dels almoràvits i la derrota de Zalaca
reconcilien de nou a monarca i vassall (1087). Alfons permet al Cid
que retorne a Llevant, concedint-li totes les conquistes que fera
als musulmans.
Unit a Musta'in, que succeix a Mu'tamin de
Saragossa, auxilia a al-Qádir de Valéncia i llibera esta bella
ciutat del sometiment de Mundir de Lleida en tropes castellanes a
sou (1088). Com a protector d'al-Qádir, a l'any següent, i en 7.000
castellans més, llibera de nou a Valéncia del sometiment que
impongueren Munddir i Berenguer II i conseguix que és someteren al
seu rei Alfons els principats de Valéncia, Albarracín i Alpuente
(1089).
Alfons VI anava a acodir en defensa d'Aledo,
sitiada per l'emir almoravit Yúsuf b. Tásfin (1089), ordena al Cid
que se li unixca en les seues tropes, pero per circumstàncies
imprevistes no pogué alcançar la host real. La ira del rei, li fa
incórrer de nou en el desterro, el segon per al Cid.
El Cid domina Llevant. L'enemistat entre el rei i
ell feu que perguera la seua anterior posició en Llevant i que
tinguera que començar de nou. Davant els estrals causats pel Cid en
terres d'Orihuela i Xàtiva, Mundir de Lleida i al-Qádir de Valéncia
tornaren a reconéixer el seu protectorat. Este domini sobre les
taifes llevantines despertà el recel de Berenguer II, quin, al vore
que no podia fer-se en eixos regnes musulmans, formà una gran
coalició contra el Cid, pero este venç i apresonà al barceloní en el
pinar de Tévar, al qual tornà la llibertat sense exigir-li rescat.
El sometiment d'alguns alcaits i de Mundir i son
fill, que mediant tribut pongueren Lleida, Tortosa i Dénia baix la
protecció del Cid. En 1090 dominava pràcticament tot el Llevant
espanyol.
Eixe mateix any ajudà a Alfons VI en contra de
Granada, pero una acció del Cid no fon be interpretada pel rei que
tornà a enemistar-se en el Cid fins al punt d'intentar Alfons, en
ajuda d'Aragó, Barcelona, Pisa i Gènova (1092), la conquesta de
Valéncia, sense respectar el protectorat que sobre ella eixercia el
Cid. Éste respongué en un atac devastador a terres de Calahorra i
Nájera, les del seu enemic Garcia Ordóñez, açò obligà a Alfons a
abandonar Valéncia per a acodir en ajuda del seu favorit.
Mentrimentres en Valéncia és preparava una
revolució contra el rei al-Qádir, que dugué a la conquista de la
bella ciutat. En absència del Cid, el cadí Ibn Yahháf conspirà
contra al-Qádir i en favor dels almoràvits, que ya estaven en Alzira.
Al-Qádir fugí i conseguí ocultar-se, pero fon descobert i assessinat
(1092), Ibn Yahháf s'apoderà del seu tesor. Les fortalees de
Valéncia foren entregades als almoràvits i la ciutat començà a
regir-se per una comissió de notables.
El Cid tornà dispost a venjar l'assessinat d'al-Qádir.
Conquistà Yuballa. La guarnició almoràvit fon expulsada a Dénia. El
Cid és convertí en Senyor de Valéncia. Els almoràvits és retiren
sense combatre i el Cid establix una rodada duríssima a la ciutat,
que és rendí el 15 juny de 1094.
Davant dels notables musulmans dictà un benigne
estatut per al govern de la ciutat: ell seria juge suprem, pero els
musulmans conservarien les seues propietats, la ciutat i la mesquita.
Veent estable la seua situació en Valéncia, feu vindre a la seua
dòna i als seus fills. Fins llavors el Cid no havia tengut
conflictes armats en els almoràvits. Estos havien unificat tots els
regnes taifes d'al-Andalus, excepte els de Valéncia, Saragossa,
Lleida i Tortosa, els protegits pel Cid.
En decembre de 1094 és produí un llògic i esperat
atac contra Valéncia, participant un gran eixercit almoràvit a
l'autoritat d'un nebot de l'emir Yñsuf ibn Tásufin. El Cid es
mantingué deu dies a la defensiva darrere dels murs de la ciutat, al
cap dels quals realisà una inesperada eixida i els derrotà per
sancer en el Pla de Quart, apresonà a molts i agarrà un fabulós botí.
En Quart i a mans del Cid, els almoràvits, fins llavors invencibles,
conegueren la seua primera gran derrota en Espanya.
El Cid decidix venjar a al-Qádir. Les sospites
recaigueren sobre el cadí ibn Yahháf. Un tribunal musulmà condenà a
ibn Yahháf a ser lapidat, pero el Cid, aplicant un Dret castellà,
feu que fera mort en la foguera (Maig 1095). Pronte és produïren
escarots, això feu que el Cid canviara l'estatut que havia concedit
als musulmans per un atre menys tolerant que seria l'aplicat pels
cristians en les seues conquistes durant el sigle XII. La mesquita
major, fon convertida en iglésia i més tart en la catedral de Santa
Maria (1097).
En Bairén, el Cid i Pere I d'Aragó derrotaren per
sancer al poderós eixercit almoràvit (Giner 1097). Segon gran
victòria sobre els almoràvits. Els últims actes bèlics del Cid foren
les conquistes d'Almenara i Murviedro (1098), en lo que el territori
valencià quedà en una seguritat total.
El Cid morí en Valéncia el 10 de juliol 1099. La
seua viuda vixqué durant tres anys en Valéncia. Sitiada en 1101,
Jimena demanà auxili a Alfons VI, que acodí en el seu socors i davant
de quina presència els almoràvits es retiraren. Pero el monarca
considerà impossible mantindre's en la plaça, molt alluntada de
Castella, i ordenà que fora abandonada i incendiada (Maig 1102). Els
restants mortals del Cid foren conduïts pels seus vassalls al
monasteri de Sant Pere de Cardeña.
Tres fills tingué el Cid de la seua dòna: Diego
(1075), que mori en la batalla de Consuegra front als almoràvits
(1097); Cristina, que casà en Ramiro de Navarra i de qui fill,
Garcia Ramírez, seria rei; i Maria, que casà en Ramon Berenguer III
el Gran, de Barcelona.
El dumenge 10 de juliol de 1099, mor el Cid en Valéncia. Tota la
cristiandat plorà la seua mort.
La figura del Cid i les seues gestes mereixqueren
l'honor de protagonisar el primer cantar de gesta de la lliteratura
castellana, el Cantar del Meu Cid. No és Poema sino Cantar, ya que
com a lletra d'una cançó ha de ser pres s i no text de poema. Aixina
puix, El Cantar del Meu Cid, es una cançó recitada pels joglars
d'aquells temps migevals. El text que mos ha arribat, es una
transcripció d'un copiste al que li diuen Pere Abbat en un manuscrit
del sigle XIV, conservat en la Biblioteca Nacional. Encara que hi ha
quin n'opina que poguera ser l'autor i no un mer copiste.
Es possible que ya existira un primitiu Cantar
del Meu Cid en 1120, encara que el de millor contingut és el
conservat de 1207.
" Ya entra el Cid Ruy Díaz por Burgos;
sesenta pendones le acompañan.
Hombres y mujeres salen a verlo,
los burgaleses y burgalesas se asoman a las ventanas:
todos afligidos y llorosos.
De todas las bocas sale el mismo lamento:
¡Oh Dios, qué buen vasallo si tuviese buen Señor! "
Mío Çid Roy Díaz por Burgos entrove,
En sue compaña sessaenta pendones;
exien lo ver mugieres e varones,
burgeses e burgesas por las finiestras sone.
De las sus bocas todos dizían una razóne:
" Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore! " |