Abu 'Abdullah Muhammad ibn ‘Abdullah ibn Abu Bakr al Quda'i, conegut per Ibn al Abbar.

Al Abbar és el lagab o sobrenom del seu antepassat, acàs indicatiu del seu ofici: fabricant d'agulles. Els quda'ies constituïen una família yemení establida des d'antic en Onda, ciutat del regne de Balansiyya [Valéncia].

El pare d'Al Avvar era u d'eixos poetes aflaquies que llavors eren l'èlit de Valéncia. Diu Ibn al Abbar que rebé d'ell la millor educació, i que li duya a les tertúlies lliteràries a les que assistia. D'Abul Rabl' ibn Salim i d'AbuI Jattab ibn Wayib al Qaysi obtingué la seua sòlida formació d'historiador, que li feu u dels més importants d'Al Andalus. Al paréixer, no té germans varons, puix no els cita al parlar del seu pare, ni al referir que heretà d'ell «tots els seus llibres»

En la seua alegre joventut, escrigué poesia. Pronte inicià la seua carrera de funcionari. Viaja per Al Andalus per a ampliar els seus coneiximents d'hadiz.

En 619 [1222], estant en Badajoz., coneix la mort de son pare, tornant d'immediat a Balansiyya [Valéncia]; allí queda baix la tutela del seu mestre, Abul Rabi ibn Salim. Entra per esta época a treballar de secretari del governador Abu Zayd i al temps contrau matrimoni en una dòna de la familia d'Ibn al Wazir, originaria de Paterna. (Poble de Valéncia).

En l'any 626 [1229], Abu Yamíl ibn Zayyan ibn Mardanish, fill de l'héroe local que s'alçà contra els almoràvits, protagonisa ara el mateix paper contra els almohades. Abu Zayd, fugí en el seu secretari a terres cristianes i s'acollix a la protecció de Jaume I d'Aragó per a que li ajude a recuperar Balansiyya [Valéncia]. Com acaba fent-se cristià, Ibn al Abbar decidix abandonar-li i tornar a Al Andalus. Després d'una serie de peripècies lo trobem de nou en Balansiyya [Valéncia] en el 629 H [ 1231], reconciliat en Ibn Mardanish, que en l'época almohade havia sigut amic i colaborador seu i ara li nomena el seu visir.

Darrere de la derrota de Les Navas de Tolosa [609 H (1212)], Al Andalus és dividix en unes noves taifes, les terceres de la seua història. El caudill andalusí Ibn Hud és aclamat en Musiyya [Múrcia] i, casi tot Al Andalus, i Ibn Mahfuz s'apoderà de Niebla, pero ningú pot impedir que Ferran III conquiste Qurtuba [Còrdoba] (634 H [1236]).

Jaume I derrota als musulmans en Pueyo de Cebolla (635 [1237]), i un any després inicia el siti de Balansiyya [Valéncia]. Abu Yamil decidix enviar una embaixada marítima a demanar socors a l'emir Hafsi de Túnez, ficant-li al front d'ella a Ibn al Abbar. Alli recita la seua famosa casida en la que descriu les tràgiques circumstàncies que travessava Al Andalus «Tavernes a on abans hagué llocs sagrats, iglésies a on abans hagué mesquites». Emocionat, el sultà resol ajudar-los enviant dotze naus en armes, pertrets i diners, pero a l'arribar a Balansiyya [Valéncia] és trobem el port bloquejat i han de desviar-se a Daniyya [Dènia]. Quan Ibn al Abbar arriba a Valéncia, els seus habitants ya és disponien a rendir-se. L'emir li tria mediador en les negociacions i el 29 de setembre de 1238 [636 H] firmen l'acta d'entrega.

De Balansiyya [Valéncia] van a Daniyya [Dènia], des d'a on se'ls torna a expulsar més tart. Havent tornar a acodir a Túnez en 637 H [1239], el quda'i torna a Mursiyya [Murcia] en Abu Yamil en l'any 638 H [1240], per a poc després emigrar en la seua família a Túnez, a on permaneixerà la resta de sa vida. L'emir li acollix excelentment, fent-li el seu panegiriste i l'escriba de la seua divisa en els documents oficials. pero el fet de ser substituit en esta última funció per un escriba oriental pareix que és la causa de que expresse les sues protestes i l'emir lo destierre a Bugia en el 646 H [1248]. Lo cert és que Ibn al Abbar té ya alguns enemics, com el visir Ibn Abul Husayn. En Túnez ha acabat d'escriure el seu Takmila li Litab al Sila, sobre biografies de sabis d'Al Andalus. En Bugia acaba al Hulla Isiyara, biografies dels príncips poetes que hagué en l'islam. allí mateix escriu I'tab al kuttab [Disculpa dels secretaris], en quina introducció demana a l'emir i al seu hereu que li perdonen. És perdonat per Abu Zakariyya, pero este mor poc després i li succeïx el seu fill ‘Abdullah, més tart nomenat al Mustansir billah, monarca cruel que durant sa vida haurà de sofocar constants revoltes. Ibn al Abbar passa a ser el seu conseller.

Els historiadors posteriors tendixen a descriure a Ibn al Abbar com orgullós i antipàtic, senyalant que sol irritar a l'emir en la seua erudició i els seus elogis a Al Andalus. És molt provable que el seu caràcter s'haguera degradat des de que s'exiliara d'Al Andalus, al perdre amics i recursos. Per una atra banda, l'immigració andalusa ha anat a parar majoritàriament a Bugia i Túnez, en quina administració és coloquen molts d'ells, lo que provoca l'hostilitat dels tunecins.

No se sap per qué, en l'any 650 H [1252], al Mustansir li desterra a Bugia com fera el seu pare abans, i allí escriu el seu Durar al simt fi jabar al sibt, a més escriu una obra anàloga en vers hui perduda, Al extinguir-se definitivament Medina i Meca li donaren el seu reconeiximent.

En el 560 H [1259] Ibn al Abbar rep una carta en la que se li comunica que ha sigut perdonat, pero un any més tart els seus enemics ordixen contra ell, el pijor complot, que desemboca en la seua condena a mort. És desconeix la causa exacta de la seua eixecució, pero és barallen varies:

Que havia fet un horòscop al príncip hereu al Wathiq que havia desagradat a son pare.

Que se li acusava de practicar l'astrologia i de ser shi'í (¿Acàs per la seua obra: Durar al simt?).

Que havia parlat o escrit malament del seu emir o que estava implicat en una gran conspiració.

El resultat és que el califa manà fer un registre de sa casa als seus pijors enemics, que trobaren allí un vers en el que insultava aixina a al Mustansir: «En Túnez regna un tirà al que nèciament li diuen califa».

Ibn al Abbar mor allancejat el 6 de giner de 1260 [658 H], i el seu cadaver i els seus llibres són cremats. No obstant hui és famós en tot lo món àrap i rep elogis dels historiadors europeus, sobre tot en la seua calitat d'historiador. Coneixem set o huit dels seus discípuls, entre ells a lbn Salilh al Kinani, de Shativa [Xàtiva (Valéncia)] (mort en 1299 d.C.), que transmet el seu llibre Durar al simt, a l'historiador i místic Al 'Abdari i ad uns atres, i fon mestre d'Abul Muhayman Al Hadrami; Abu Ishaq ibn Abul Qasim al Tuyani (mort en 1.262 d.C), funcionari tunecí que li defengué entre els seu compatriotes, i el seu fill Abul Hasan ibn 'Ali, que rebé d'Ibn Salih el Durar al simt.