Fill del notari Joan Lluís Bertran, i de Joana Angela Exarch. La seua yaya Úrsula Ferrer, casada en Joan Bertran, fon neboda de Sant Vicent Ferrer.

Fon batejat en la parròquia de Sant Esteve, en la pica de Sant Vicent. Fon el major de huit fills.

Des dels huit anys comença a resar el Sant Rosari i infligir-se mortificacions corporals.

Als setze anys, contra la voluntat dels seus pares, abandona el llar patern per a pelegrinar al sepulcre de l'apòstol en 'Santiago de Compostela'. A la seua tornada intenta ingressar en el Noviciat dels Dominics de la seua ciutat natal pero, degut a la negativa dels seus pares, se li nega l'ingrés. Decidit en el seu propòsit assistix, d'incògnit, a les reunions conventuals per a escoltar les plàtiques del Superior.

Finalment en 18 anys, pogué prendre l'hàbit dominicà el 22 d'agost de 1544 en el convent de Predicadors de Valéncia. És tan cridanera la seua entrega i generositat per viure l'ideal de Sant Doménec de Guzmà que pronte destaca per les seues penitències i austeritat, per l'arreplegament en les seues dilatades hores abans el Santíssim Sacrament de l'Eucaristia i per la transparència de sa vida.

Canta la seua primera missa el 23 d'octubre de 1547.

Ordenat sacerdot en 1547 era ya una verdadera encarnació de la vida de la Orde: "Idea factus Ordinis" i és destinat al recent fundat Convent de Santa Creu de Llombay.

En 1.549 mor son pare i és destinat a Valéncia i nomenat Mestre de Novicis i d'Estudiants perque tots consideraven a Lluïs Bertrán com l'encarnació vivent de l'ideal dominicà. Valéncia és presa d'una pesta maligna, els religiosos són repartits i el Pare Lluís marcha al Convent de Santa Ana en Albaida. En el qual fon vicari en 1554.

En 1560 torna a Valéncia. Sant Doménec de Guzmà és l'ideal de vida per al Pare Lluís Bertran. L'esperit missioner s'impon en sa vida. Té 36 anys. El 14 de febrer de 1562 partix rumbo al Nova Granada, l'actual Colòmbia. Allí permaneixquí uns set anys, predicant en la paraula i l'eixemple i en magnífics milacres, duent eficaçment la llum de l'evangeli.

En 1563 està constatat que predicava en la seua llengua materna, la llengua valenciana, als indis i estos l'entenien sense intérprets perfectament.

En Cincapoa, Pelvato i en Tubara, Zinpacua i Nova Granada, l'actual Colòmbia, realisà moltes conversions i milacres que li valgueren el sobrenom d'apòstol de les Índies.
Religiós massiç, auster i gran penitent. Tenia una forta crida a la contemplació.

És destacà en eixos anys pel seu esforç en procurar l'implantació sòlida de la fe, desarraïlant en eficàcia els cults pagans.

És triat Prior del Convent de Santa Creu de Bogotà. Després de consultar en son germà d'orde i gran figura de l'evangelisació d'Amèrica, Fra Bertomeu de les Cases, renuncia a dit priorat i torna a Espanya en 1.569, dedicant-se de nou a l'activitat de direcció dels novicis, a l'apostolat directe, a escriure i continuar en gran esforç el camí de la santitat en el "temor" de Deu.

En 1570 és triat Prior del Convent de Sant Onofre de Museros, l'edificació la troba en ruïnes i ell la reconstruïx per sancer.

En 1573 comença a dirigir el cenobi de Valéncia.

Al terminar el seu trieni, els superiors li tornen a encarregar la formació del Noviciat. Permaneix al front fins al 15 de maig de 1.575 en que és triat Prior del Convent de Valéncia, fins a 1578. Conclou el periodo, una volta més, els superiors tornen a nomenar-li Mestre de Novicis.

Tingué correspondència en Santa Teresa de Jesús i l'animà en la seua reforma. Fon amic entre uns atres de Sant Joan de Ribera, arquebisbe de Valéncia.

Després d'una llarga i penosa malaltia mor en Valéncia. Tenia 55 anys d'edat. El seu cos que és venerava en Valéncia fon cremat en la guerra de 1936. És patró dels novicis dominics.

Després de la seua mort l'orde convertí la seua cela en oratori i en 1626 el Consell de la ciutat convertí en piadosa capella la seua casa natalícia.

Fon beatificat per Pau V el 19 de juliol de 1608 i 63 anys més tart, el 12 d'abril de 1671 és canonisat pel Papa Climent Xll.

El Papa Aleixandre VlIl lo nomenà en 1690 Patró principal de Colòmbia.

Milacres

Se conta que en Colòmbia fon ferit per una flecha enverinada, per a curar-li dita ferida aplicaren una sacre per a que absorbira el verí. (Motiu pel qual, Ribalta pintà el seu retrato en els símbols de la creu i la sacre salvadora)

En 1578 quan anava a predicar ad un ermitori que existia en l'horta de Russafa, sanà ad un malalt fent-li beure en el buit de les seues mans, aigua normal d'una font pròxima, des d'eixe moment és digué, font de Sant Lluís, a l'ermita i al seu caseriu.

Foren més de cent els milacres estabilisats en el seu expedient de beatificació.