Compositor valencià. Fill del cantant Francesc Xavier Martín i de Magdalena Soler.
Els seus primers 20 anys de vida, estan un poc borrats. Pero pot ser segur que serví en la Catedral de Valéncia com infantet del cor entre 1760 i 1764.

A partir de 1775, lo trobem en Madrit treballant per a alguna de les companyies líriques dels teatres de la capital.

Es dedicà principalment a la composició d'òperes i ballets. La seua producció comprén, més de 30 òperes, 20 ballets, 6 cantades, 1oratori, 1 música d'escena per ad una cavalcada, 3 cicles de Canzonette italiane.

La seua obra és passejà pels millors teatres de l'época, Sant Carlo de Nàpols, Burgtheater de Viena, Ermitage de San Petersburgo, King’s Theater de Londres. A més foren interpretades pels més virtuosos cantants del moment, el castrato Luigi Marchesi, els tenors Giovanni Ansani i Michael Kelly, les sopranos Maria Balducci, Luisa Todi o Nancy Storace. I dels més prestigiosos coreógrafs, Charles Lepicq o Doménico Rossi. Aixina com també contà en els més lluents llibretistes del moment, des de, Lorenzo Da Ponte i Luigi Serio als revolucionaris Moretti o Cigna-Santi...

Vicent Martí i Soler estigué al servici dels més poderosos de l'Europa del Sigle de les Llums.

La seua primera òpera fon, Il Tutore Burlato, representada en 1775 en Madrit, en "La Granja de Sant Ildefons", i el llibret era rigurosament en italià, com ho requeria la moda d'aquell temps. Gràcies al triumfo que obtingué en este debut, el Príncip d'Astúries En Carles de Borbon, germà del Rei Ferdinant IV i en ell és traslladà a Nàpols. Tres anys després del seu debut, esta primera òpera seria adaptada en format sarsuela i representada en Madrit baix el títul de La Madrilenya, o El Tutor Burlat.

Entre 1777 i 1785, estigué en la cort borbònica, a on s'assentà com compositor.

En 1781 la seua fama i prestigi eren tals, que estava en disposició de triar entre ofertes de varies corts italianes per a compondre per als seus teatres.

Després de casi una década d'intensa activitat en els teatres de la península italiana (Nàpols, Turín, Venècia, Parma), a on debutà 25 títuls entre òperes i ballets, Martí i Soler s'afincà en Viena, baix la protecció de Josep II. Allí a més de compartir en Mozart el càrrec de Compositor de Cort, feu u dels encontres més importants de sa vida artística: conegué a Lorenzo Da Ponte, en qui colaborà en un tríptic operístic que s'ha convertit en el seu major èxit: Il Burbero di Buon Cuore, Una Cosa Rara i L’Arbore di Diana. Les tres òperes és representaren entre 1786 i 1787.

En la primavera d'hivern de 1785, li arribà una atractiva oferta de Na Isabel Parreño del LLano i muller de l'embaixador espanyol en la cort austríaca, per a desplaçar-se a Viena, ciutat en la que l'òpera italiana era la regina incontestable dels gusts imperials i del favor dels sus habitants.

Des del punt de vista melòdic, Da Ponte conceptuava a Martí i Soler superior al "diví" Mozart. El celebre llibretiste coneixia muy de prop als dos compositors, per que també havia sigut autor dels llibrets de la trilogia vienesa de Mozart (Le Nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte). Mozart apreciava especialment al seu colega valencià, fins al punt de que immortalisà una pàgina de Una Cosa rara, Transformada en peça de concert en el seu, Don Giovanni, exactament en l'escena en que els músics acompanyen el sopar del protagoniste en les peces de moda d'aquell moment.

Com senya històrica, direm que segons s'arreplega en un artícul de C. Höslinger, en 1787 hagué en dit teatre 37 funcions d'òperes de Paisiello front a les 31 de Martí, les 5 de Salieri i cap de Mozart. Dos anys més tart, el valencià és torrejà al primer post en 42 representacions, seguit de 28 de Salieri i 11 de Mozart.

Martí i Soler abandonà Viena després de rebre l'invitació de Catalina II a que s'integrara en la seua Cort de Sant Petersburgo, de la que és convertí en Director de la Companyia Italiana d'òpera. Casi de seguida és representà en el teatre de l'Ermitage la seua primera òpera rusa Gorè Bogatyr Kossomètovitch i el text era de la mateixa Zarina. Seguiren dos òperes en rus: Piesnolubié, és dir Melomania i Fedoul c dietmi, és dir Fedoul i els seus fills.

Des d'aquell moment, la música per a danza serà el gènero al que majorment dedicarà Martí i Soler els seus millors esforços, produint u darrere atre, tres ballets: Didone abbandonata, L’Oracolo i Amore e Psiche.

En 1794 no pogué resistir la crida del seu amic Da Ponte, al que acabaven de nomenar Director del Teatre Haymarket de Londres. Fruit d'esta nova colaboració sorgí, La Capricciosa Corretta, títul que és posà en escena "en molt d'èxit". Pocs mesos després, el mateix teatre londinenc aplaudí, encara que manco entusiasta que de costum, L’Isola del Piacere.

Abdós amics començaren a tindre problemes, agravant-se per la rivalitat entre dos "primedonne", Anna Morichelli i Brigida Banti, una amant del valencià i l'atra protegida del llibretiste italià. el fet és, que Martí i Soler retornà a Sant Petersburgo, mentrimentres que Da Ponte s'anà en busca de fortuna, a Estats Units.

En 1796 morí Caterina II i el nou emperador Pau I nomenà a Vicent, Conseller de Cort i li encarregà una nova òpera. Entre 1796 i 1806, any en que morí, vixqué en Sant Petersburgo en les ombres, dedicat bàsicament a l'ensenyança en el conservatori de Smolna i a compondre algun que atre ballet per a Lepicq, (Tancrède i Le retour de Poliorcète) , i a soles una òpera més, La Festa del villaggio (1798), estrenada en l'escenari de l'Ermitage. Este fon el seu darrer èxit, després morí en 1806.

Freqüentà a Haydn, Mozart, Salieri, Mariana Martínez, l'escultor Antoni Canova, Vigée-Lebrun...

En la seua làpida del cementeri de Wassili-Ostrof, els seus amics manaren inscriure lo següent: "Admirat en les principals ciutats i corts d'Europa, pel seu talent com per les seues belles i nobles qualitats morals”.

Obra

Operes

Il Tutore Burlato representado; 1775
Il Burbero di Buon Cuore; 1786 y 1787
Una Cosa Rara; 1786 y 1787
L’Arbore di Diana; 1786 y 1787
Gorè Bogatyr Kossomètovitch
Piesnolubié
Fedoul c dietmi
La Capricciosa Corretta
L’Isola del Piacere
Il Viaggio del Gran Signore alla Mecca; 1778
Concierto de los Cañones; 1778 (Una composició orquestal en la que intervenien diversos canons autèntics disparats pel Rei i sa família)
Ifigenia in Aulide; 1779 (Estrenada en Sant Carlo)
Ipermestra
Andromaca; (Alcançà la cantitat de 22 representacions seguides)
L’amore geloso; 1782
In amor ci vuol destrezza; 1782
Vologeso; 1783
La Dora Festeggiante; 1783
Le burle per amore; 1784
La Vedova Spiritosa; Parma, 1785
Il burbero di buon core; 1786
Una cosa rara, ossia Belleza ed Onestà; 1786
La Festa del villaggio; 1798

Ballets

Didone abbandonata
L’Oracolo
Amore e Psiche
Li Novelli Sposi Persiani; 1778
Le inutili precauzioni; 1778 (Sobre l'argument de, El Barbero de Sevilla)
Il ratto delle Sabine
Cristiano II rè di Danimarca; Venecia, 1783
Tancrède
Le retour de Poliorcète

Oratori

Philistaei a Jonatha Dispersi; 1784