Destacà com narrador. Com ensagiste, la seua obra és capital dins de les Lletres Valencianes.

Mai no volgué fer valencianisme “personal” ni “personaliste”. És coneixedor de que la valencianitat no és un condició inamovible, sino més be fràgil i trencadiça.

Fon un renovador de la llengua, un creador, pero un proscrit de les lletres, marginat i oblidat per qüestions polítiques, ya que sempre fon un gran patriota, defensor entre unes atres coses, del terme Regne de Valéncia, rebujant de pla el terme País Valencià.

En 1935 fon militant d'Acció Nacionalista Valenciana.

En acabar la guerra civil espanyola formà part de la directiva de Lo Rat Penat i intentà reconstruir Acció Valenciana com societat adherida al Moviment Nacional.

Defengué un nacionalisme integrador a partir de la recuperació de la memòria valenciana basada en les institucions forals.

En 1944 junt a Xavier Casp, funda l'Editorial Torre, de Valéncia, que dona a conéixer a la majoria dels escritors de l'época. A pesar de dirigir les edicions, a soles publica dos obres seues.

En 1948 funda la revista Esclat.

En 1956 s'enfronta dialècticament a Joan Fuster i trenca en ell després de la publicació de, Nosaltres els Valencians en 1962.

Durant la “Batalla de Valéncia”, foren callats i arraconats, ell i uns atres grans valencianistes i ideològics de l'época, impedint que esta Rebelió Popular Valencianista, poguera derivar en un moviment nacionaliste, estructurat i coherent.

La seua obra, “En defensa de la llengua valenciana”, (1977), expon les raons per les que s'allunta de l'imitació de certs models llingüístics per a poder escriure en valencià d'acort a la nostra tradició escrita i parlada. Açò supongué una autèntica revolució, donant pas a la codificació moderna de la nostra llengua, perfilada i perfeccionada per la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en quina elaboració participà.

La revista Murta (1978-1983) en la que escrivien els intelectuals de l'época, adoptà la reforma ortogràfica proposta per Adlert en el seu llibre, “En defensa de la llengua valenciana”, posteriorment s'escrigué en la normativa ortogràfica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. En el número 1 d'esta revista, criticà a Lo Rat Penat per l'utilisació de 'catalanades' en els seus escrits.

El dia 20 de febrer de 1987, Lo Rat Penat li oferí un emotiu homenage. L'homenage es celebrà en el Saló d'Actes del Centre Cultural de la Caixa d'Aforros, en el qual intervingué Vicent Ramon Calatayud.

En la darrera etapa de la seua vida, en arribar la transició, divulgà amplement el valencianisme i els punts sensibles de l'història valenciana més desconeguts pel gran públic.

Les JJ.RR. Li dedicaren un homenage pòstum, el qual donà lloc al llibre, Miquel Adlert, el qual fon editat per Lo Rat Penat en 1990 dins de la colecció, Al Vent.

Per a Adlert, el catolicisme no pot ser separat de l'acció política nacionaliste, d'eixa manera li es fàcil, per eixemple, poder establir símils entre polítics i religiosos.

Sempre dia que no es pot guanyar gens estant a la defensiva, s'ha d'eixir a lo carrer a lluitar per les conviccions, pero sense violència, la qual sempre rebujà en totes les seues modalitats. Fon u dels primers i més complets teòrics del valencianisme.

Una frase molt coneguda atribuïda ad ell, diu: “ Sense ilusió, no pot haver esperances.” Recomanant sempre actuar de cara al futur, que es a on s'encaminen les esperances.

Per a llegir a Adlert s'ha de tindre certs coneiximents històrics, i eixe es un dels grans problemes del poble valencià, la seua gran ignorança del seu propi passat.

El mensage i la obra d'Adlert és tot un referent indiscutible del valencianisme. Publicà dèsset llibres a soles en una década (1977-1987), encara que llamentablement, tingué que pagar-se ell mateix la publicació de gran part de la seua obra.

La seua obra lliterària fon sempre en prosa, i destaca per la constància en construir un registre lliterari ric i cult per a la Llengua Valenciana. La seua obra sempre girà al voltat de la seua Pàtria Valenciana, podent-se-li considerar com u dels principals ideòlecs dels valencianisme de la posguerra i de la transició.

Obra.:

I la pau (1953)
El dia torna (novela)
Ventijol (relat)
Cor al nu (relat) (1956)
El salze a la sendera (novela) (1953)
Semblança del més (prosa)
En defensa de la llengua valenciana (1977)
De la meua catacumba (reculls de pensaments) (1984)
El compromís de Casp, qüestió jurídica (1984)
Del periodisme meu. (esta darrera obra es en realitat un recull de diversos artículs que s’estenen cronològicament des de 1935 a 1983) (1984)