Ma Vida

Òscar Esplá i Triay

Compositor...

 

Òscar Esplá i Triay

 



Data de Naiximent Alacant, 5 agost 1886
Data de la mort Madrit, 6 giner 1976
 

Pàgina d'Inici

 

Tornar Arrere

 

Biografies per sigles

 

Biografies pel nom

 
 

Grup LLVS

 

Usuaris en llínea

 
 
 
 
   
Fill de Trino Esplá Visconti i de Francesc Triay, naixqué en Alacant el 5 d'agost de 1886 i morí en Madrit el 6 de giner de 1976.

Als 17 anys estudia Ingenieria Industrial i Filosofia i lletres, en 1904 ingressa en el Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, pero és en 1911. darrere d'obtindre el premi de la Societat Musical Nacional de Viena (Musik National Gesellschaft), en la seua Suite Levantina i gràcies a uns actes realisats per l'Ajuntament d'Alacant recomanats per Gabriel Miró, quan decidí dedicar-se per sancer a la música.

Es traslladà a Alemanya per a començar els seus estudis de composició i direcció en Max Reger i un anys més tart a París per a estudiar en Camille Saint- Saëns. En canvi, l'estil de les seues obres es pareix més al de Claude Deussy.

La seua obra es caracterisà per un soberp aprofitament del folclor alacantí.

Realisà conferències sobre temes musicals i és un dels més destacats representants de la moderna generació de músics espanyols en obres com Don Quixot velant les armes, Nit de Nadal del diable i la restauració, en 1924 de Misteri d'Elig, com ell explicà: “ Repongué, en primer lloc, les escenes del segon acte conegudes en el seu conjunt per la Judiada, quadro crucial del drama, omés en les representacions del mateix des de feya ya un sigle. Subsaní els erros d'interpretació dels documents relacionats en l'obra i la seua Consueta, erros reflectits en la defectuosa realisació musical i escènica... Puc dir que l'obra s'interpreta ya cenyida a la meua transcripció”.

En 1926, en el Monasteri de Santa Faz, propet a la seua finca Ruaya, es casà en Maria Victòria Izizar i Gòngora; del matrimoni naixqueren els seus fills Ampar, Maria Lluïsa i Gabriel.

En 1932 fon nomenat Catedràtic de Folclor en la Composició del Consevatori Nacional de Música i Declamació de Madrit, que dirigí durant la Guerra Civil.

El 20 d'agost de 1936 la Gaceta de la República publica el seu nomenament com Director del Conservatori Nacional de Música i Declamció de Madrit, pero en eixe mateix any, a causa del seus ideals republicans, es traslladà en la sua família a Brusseles i no tornà a Espanya fins a 1950. Durant estos anys seguí component obres com Sonata del sur o la Balteria.

Gràcies a Jean Absil fon contractat per a colaborar en el diari, Le Soir entre 1940 i 1943.

En 1946 se li oferí la direcció del recent creat Laboratori de Ciència Musical en Brusseles, per a investigar la sicologia de la música i l'acústica; el laboratori s'extinguí poc després i Esplá es traslladà a París, a on treballà en compositors com Salabert.

En 1948 la UNESCO li encarregà la redacció d'una ponència tècnica per a establir la adopció del diapasó únic. Fon membre estranger de l'Institut de França i president de la secció espanyola de la Societat Internacional de Música contemporànea (SIMC). I també en França fon nomenat Oficial de l'Orde de les Arts i Lletres.

En 1953 fon nomenat membre de l'Acadèmia de Belles Arts de San Ferran, dedicant el seu discurs d'ingrés a la Funció musical i música contemporànea.

El 9 de maig de 1956 és triat acadèmic de l'Académie des Beaux-Arts de París.

En 1958, la Caixa d'Aforros del Surest d'Espanya (hui Caixa del Mediterràneu) creà l'Institut Musical Òscar Esplá, convertit posteriorment en Conservatori Superior de Música.

En 1959 li concedixen la Gran Creu d'Alfons X el Sabi.

Fon fundador del concurs de composició Òscar Esplá.

En 1962 fon nomenat delegat local del Consell Internacional de la Música creat per la UNESCO.

En 1969, en motiu del XX Aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans i patrocinat per la ONU, s'estrenà en el Teatre Real de Madrit la Cantata sobre els Drets Humans, en música d'Òscar Esplá i lletra de Gerart Diego.

En 1970 commemorà el IV Centenari de Sant Joan de la Creu en la Cantata Flama d'amor viva. La darrera obra del mestre fon Improntu-Rondino, finalisada poc abans de la seua mort.

Publica artículs en diverses publicacions, com Revista Musical Hispanoamericana, Polyphonie i Urogallo.

Esplá, junt en Albèniz, Granados, Falla i Turina, fon un dels primcipals compositors de l'escola espanyola.

Fallí en Madrit el 6 de giner de 1976

Obra

Òpera:

La bella durmiente (1909)
La balteira (1935 inconclusa)
El pirata cautivo (1974)

Ballets:

Cíclopes de Ifach (1920)
El contrabandista (1928)

Orquesta:

El sueño de Eros (1904)
Suite leventina (Poema de niños) (1911, rev. en 1914)
La pájara pinta (1921)
Nochebuena del diablo (1923)
Don Quijote velando las armas (1924)
Schuberiada (1928)
Sonata del Sur (1945)
Sinfonía Aitana (1964)

Música vocal:

Soledades (1927)
Canciones playeras (1929)
De Profundis (1966)
Cantata de los Derechos Humanos (1968)
Cantata sobre San Juan de la Cruz (1970)

Música de Càmara:

Sonata para violin y piano (1915)
Trio (1917)
Lírica española (1952-54)

Piano:

Impresiones musicales (1905)
Scherzo (1909)
Crepusculum (1912)
Evocaciones (1913)
2 preludios (1918)
Cantos de antaño (1930)
La Sierra (1930)
Levante (1931)
Evocaciones españolas (1936)
Tocatta y fuga: Sonata española (1949)


 
 
 
 

 
  Amunt