En nou mesos, mor son pare. Sa mare es queda en dos fills Ana i Josep Maria, i es torna a casar, fruit d’eixe segon matrimoni són els seus germans Ricart, Rafael, Deogràcies i la chica Rosita.

L'economia familiar no era molt bona. Apenes assistí a l'escola, i sa mare pensà que son yayo podria donar-li una bona educació, el qual per la seua banda tenia en ment per al seu net, fer-li retor. Tingué com a educador a Mossen Avella, capella en Artana, fins als nou anys, participant en les interpretacions de les obres de teatre que organisava en festes el seu educador. Son yayo, secretari de l'Ajuntament d'Artana, li prohibí parlar en valencià, pero el pare Guinot es negà.

Als nou anys es seminariste en Atana i ingressa en el seminari de Tortosa, ciutat en la que transcorregué tota la seua joventut. En eixa época envià als Jocs Florals de Borriana un artícul escrit en llengua valenciana. En Tortosa fon corrector de qui més tart fora el Cardenal Tarancón. En el colege de Sant Josep feu primer de Filosofia.

Als 21 anys ya era Doctor en Teologia. Més tart es llicencià en Filosofia i Lletres i en Filologia. Dels dotze anys que durà la carrera de teologia, dèu els passà en Tortosa, a on es llicencià i dos en Valéncia, a on es doctorà.

Als 22 anys canta missa per primera volta, tenint que demanar una dispensa, puix no es podia fer fins als 24 anys.

Fon el primer capella en tindre una ràdio, una tele i un coche.

Acodia a les Tertúlies del Cassino Antic de Castelló, rebia revistes en francés i li agradà la llectura de llibres de filosofia, noveles i tot tipo de revistes.

Superà ausades la defensa de la seua tesis doctoral, recomanant-lo el jurat albBisbe de Tortosa, el qual volgué que fora el seu capella, càrrec que rebujà. Com castic no li donaren cap càtedra i li tingueren en Artana sense fer res tot un any, passat el qual, li enviaren de vicari al poble Serra Engarceran de Castelló. Li toca realisar el Servici Militar, i és destinat com a capella a l’escola de analfabets. A l'acabar el Servici Militar, li traslladen a Ahin, per incompatibilitat en retor companyó de l'anterior destí. En Ahin tingué la primera ràdio del poble. Demana al bisbat poder realisar una missa a través de la ràdio, pero s'ho deneguen.

En Valéncia realisà el bachillerat per lliure en l'Institut Lluís Vives i la carrera de mestre. En acabar la carrera de magisteri es va a Barcelona, a on es porta a part dels seus germans, els quals arribaren a tindre càrrecs de rellevància.

Estem en la República. El Sr. Segarra Bernat, tinent d’alcalde republicà li oferí una vida més fàcil en Lledó, pero la rebuja.

Es va a Barcelona, a on és mestre de pàrvuls, al mateix temps que realisa Filosofia i Lletres Secció de Romàniques en l'universitat de Barcelona. Més tart en l’escola de Santa Maria del Mar, eixercí com a mestre fins a arribar la Guerra Civil.

El 18 de Juliol de 1936, es trobava en Barcelona, sent professor. Per a evitar ser fusilat, es vist en robes de paisà i s'amagà en una casa veïna. Tornant-se de nou a Artana en quant pogué en un carnet de mestre, amagant la seua identitat de capellà.

El seu cosí que era el secretari de la UGT, li oferí la possibilitat d’anar-se a la guerra com tinent, puix com a mestre li corresponia eixa graduació, pero rebujà la proposta.

Torna a Barcelona, a casa d’uns amics de Vilafranca, li faciliten un treball per a que fera aparentment una vida normal. Més tart es va a casa dels seus germans a on sempre estava amagat per a tot lo món. Poc de temps després, trobà un atre treball en el qual digué estar cassat per a evitar els problemes de la persecució als retors.

En 1939 s'acollix a l'Ordre de Prieto, en la que se reconeixia el dret a la objecció de consciència dels capellans i es feu objector, prestant servicis com a sanitari en un hospital.

El dia de Sant Antoni es passà a la zona nacionalista, i estos li feren un passe per a poder anar a Castelló. Després va Saragossa com a capella de regiment, i més tart a Barcelona a on assistí com capella a una eixecució en el Camp de La Bota. Convertint-se en un gran detractor de la pena de mort.

Torna A Castelló i li nomenen vicari de l'iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis, i compaginant-la en l'ensenyança en l'institut de Castelló. Després li feren capella de les monges Carmelites, lo millor de Castelló.

Obté les càtedres la de Religió i la de Llatí. I es convertix en un bon humaniste.

Peça clau en la creació del bisbat de Sogorp-Castelló, intercedix sobre este tema davant la Conferència Episcopal i la Santa Sede, i tot açò li porta l'odi del bisbe de Tortosa, que li amenaça en diverses ocasions.

En 1960 aprovà unes oposicions i accedix a una plaça de catedràtic de llatí en la ciutat d’Albacete, a on viu durant tres anys la cultura de l'época. Guanya una atra oposició per a Barcelona, destí que després d'un any permuta per Castelló.

1964 En Castelló dona classes en l'Institut femení, fins a l'any 1977, en el qual al  complir 70 anys deixa les seus funcions docents, dedicant tots els seus esforços a la defensa de la cultura valenciana.

Des de 1977 a 1982 publica artículs tots els dumenges en el Diari Mediterràneu de Castelló.

En 1982 sofrix un delicada operació el dia de Sant Josep. Dos semanes després, en un coche que li envià N'Ampar Cabanes, ve a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'Ortografia de la R.A.C.V.. Allí descobrix les normes de Castelló com el verdader intent de Cavall de Troya dins la Cultura Valenciana.

La R.A.C.V. En 1982 li nomena membre agregat de la Secció Filològica, a on ha colaborat prolíficament, destacant la seu obra sobre fonètica i gramàtica.

En 1982 junt a Insa Ten, ideen l'Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, reunint al catedràtic de grec En Víctor Bort, a l'historiador So Gascó, a En Leopolt Penyarroja i uns atres, per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d’anys i ostentant posteriorment la presidència honorifica de la mateixa.

1999, Guanya el 2on Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana.

En 2003 és nomenat membre de número en la R.A.C.V.

Mor en Castelló de la Plana en l'any 2005

Obra

Llibres de text de bachillerat utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota Espanya, Àfrica i en Amèrica del Sur.

Traducció de 8 llibres de Plauto, com especialiste en llatí clàssic que és, publicats per Espasa-Calpe. Algunes d’estes traduccions els presentà en un concurs internacional en Buenos Aires de Teatre llatí i grec, fent la traducció del grec el jesuïta i professor de l'universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.

Introduccio a la fonetica valenciana

Gramatica normativa valenciana

La llengua valenciana hui

Valencià i català comparats